diumenge, 2 de novembre del 2008

NOVA JORNADA DE NETEJA.

En la reunió del darrer dissabte d'octubre, van quedar en convocar una nova jornada de neteja. Serà el dia 29 de novembre. A vore si podem acabar el camí d'Aitana i comneçar en Cabrera.
Prepareu la ferramenta i animeu-vos. La bota de vi no faltarà.

Concert de la banda de música a Gorga

El passat dia 5 d'octubre la nostra banda va donar un concert a gorga dins de la campanya INTERCANVIS patrocinada per la diputació. Sigué un complet éxit. Vam estar ben afinats, bona técnica instrumental, timbres adecuats i, dit per el mestre, expresant musicalment, el que demanava.
Com a component de la banda opine sobre el treball de Josep Lluis com director. Estil, formes, capacitat de transmisió del que demana sintoniçant sempre en el músic. Li aagrada tant la música que no l'importa que sigam tant poquets. En nom de tots: grácies MESTRE.
Tinc que dir-vos que es va tocar un pas-doble compossat per el nostre músic Josep Lluis que no siguent fill d'Alcoleja, ens aprecia tant que ja el considerem nostre. El dedica al seu iaio. El seu títol:"L'ampeltaor de l'Abdet". Els entesos diuen que está ben fet i demostra que l'autor té bona inspiració. En el trio hi ha un solo de clarinet difícil; pero ahí estava el nostre Rubén que va satisfer al autor. El públic l'aplaudí més de un minut en crits de ¡bravo!

Espere donar-vos pronte notícies musicals.

divendres, 31 d’octubre del 2008

INFORME TÈCNIC SOBRE EL CAMÍ VELL D'ALCOLEJA A BENIAFÉ PERTANYENT A L'ANTIGA VIA ÀRAB PENÀGUILA - CONFRIDES

INFORME TÈCNIC SOBRE EL CAMÍ VELL D'ALCOLEJA A BENIAFÉ PERTANYENT A L'ANTIGA VIA ÀRAB PENÀGUILA - CONFRIDES

Tant Alcoleja com Beniafé constituïen dos de les alqueries del terme del castell de Penàguila amb anterioritat a la conquista cristiana de 1245. Es tracta, pues, de dos assentaments creats en època andalusina i encara que no s'han realitzat encara estudis detallats i específics sobre els mateixos, res permet postular que es tracte de casos particulars respecte a les pautes que la investigació recent documenta en altres valls pròximes: implantacions de grups berbers i àrabs que construïxen terrasses irrigades i establixen les seues residències en les voltants de les mateixes.

La documentació sobre Beniafé, al tractar-se d'un lloc de senyoriu, és difícil de localitzar. Com Alcoleja, va ser un lloc habitat exclusivament per musulmans –Després “moriscos”- fins a l'expulsió de 1609; Beniafé, no obstant això, pareix haver mantingut generalment un grandària notablement menor respecte a la població veïna: en 1574 només comptava amb sis cases de moriscos. De març de 1609 se'ns ha conservat una delimitació del terme de Beniafé, sent el senyor Jeroni Brisuela, cavaller de Montesa:

Siti et solatguet ‘infra' termes generals vila de Penàguila Prout confrontatur, ab una part, cum acabe et vall de Confrides et, ab alia part, cum acabe loci d'Ares, torrent sive barranch de Camarell mig usque ‘ad' molló d'Acoleja, confrontato ‘in' fluvio dicte d'Alcoleja, ‘in' via que tendit a dicte boig d'Alcoleja ‘ad' locum de Benasau, et, ab alia part cum acabe d'Alcoleja torrent sive barranch de Cherquera et de Corbó ‘in' mig (ARV, Clero, leg, 16, caixa 51).

Segons el text precedent els límits de Beniafé, abans de la seua inclusió a Alcoleja, eren: el terme de Confrides, el d'Ares –Barranc de Camarell per mig- fins al molló d'Alcoleja situat junt amb el va riure d'Alcoleja (Frainos) i el camí d'Alcoleja a Benasau i finalment, els barrancs de la Xarquera i del Carbó. El mencionat camí d'Alcoleja a Banasau és un braçal antic del camí a Beniafe originat en la confluència amb el camí de Viver, actualment inclòs en el nucli urbà d'Alcoleja.
De fet, el camí d'Alcoleja a Beniafé no és més que un segment de l'antiga via que anava de Penàguila a Confrides i més enllà, formant part, així, d'una de les línies de rigidesa que estructuren el paisatge.

L'avaluació d'este tram vial d'Alcoleja-Beniafé contempla dos nivells: el morfològic i el constructiu.

Morfologia

Com pot apreciar-se, el Camí Vell coincidix en el seu traçat amb el de la séquia de reg de les hortes de Beniafé, actuant com a límit entre el parcel·lari irrigat original (pot observar-se la forma ampla i arredonida –Orgànica- de les terrasses i un parcel·lari també irrigat, encara que després de la construcció inicial del sistema hidràulic, ja que la forma allargada de les parcel·les respon al característic aterrassament de secà, paral·lel a les corbes de nivell, no concebut inicialment com a espai d'horta. Així, doncs, el camí és un element generador de la morfologia agrària i el seu traçat, necessàriament, ha de ser coetani o anterior a la construcció i condicionament de les terrasses i sistema de reg, la qual cosa ens situa en el moment fundacional de l'alqueria, amb tota seguretat abans del segle X.


Construcció

Tal com es pot observar, el manteniment de l'empedrat en amplis trams del camí conferix a este un interés especial de cara a la investigació i un valor afegit com a patrimoni històric i paisatgístic, conjunt en què s'integra al pont d'Alcoleja sobre el frainos. Este valor ha de ser més apreciat en la mesura que els últims 30 anys ha conegut una sistemàtica destrucció de vies de muntanya empedrades en les valls del nord de la província d'Alacant. Evidentment, l'empedrat no té per que ser l'original, ja que els inevitables desperfectes produïts al llarg del temps, especialment els deguts a les avingudes torrencials, han generat refaccions advertibles en la diversitat de pautes de col·locació dels cantells. Crida l'atenció, amb tot, la pervivència de la disposició alineada amb regularitat que, tant en este com en altres camins examinats en Vall de Gallinera, és la que registra reparacions posteriors. Este tipus de disposició en línies és el més antic i oferix un clar paral·lelisme amb la tècnica constructiva en alçat a base de filades regulars de pedres sobre lletada de calç que respon a un mode constructiu específicament “morisc”, dràsticament desaparegut després de l'expulsió de 1609.


Josep Torró

Arqueòleg, doctor en Geografia i Història per la Universitat de València.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

HORNERO



Un oficio que se pierde, y como en otros pueblos en el nuestro ya ha sucedido, de no surgir otro hábil artesano este horno de Alcolecha no volverá a cocer pan, y en cuanto a nuestro hornero, Juan, tiene derecho a su bien ganado retiro, el progreso y la edad poco a poco los va retirando, a los hornos y a los horneros.

Es de justicia resaltar, cuando menos desde donde yo recuerdo, como el tío Vicente y tiempo después Juan, durante años, y día tras día, cuando las personas se retiraban a descansa ellos empezaban su trabajo, y como en el frío invierno alcolechano, a las seis de la mañana entrar en el horno con su agradable temperatura y olor a pan recién hecho, era lo mejor que le podía suceder a una persona a esas tempranas horas, y si además de comprar un panecillo le ponía un poco de aceite en la abierta almazara se convertía en el mejor desayuno del mundo. Almazara, otro lugar y trabajo que han desaparecido, y que como en muchos otros sitios, en Alcolecha también se han perdido.

A todo lo expuesto y hablando de finalizaciones, hay que añadir que Luis y Mari Carmen, en el término de dos meses tienen previsto cerrar, que esto suceda, o no, el tiempo lo dirá, pero en estos momentos no se sabe si será posible una continuidad.